És just l’intercanvi?
No sabem on estan els límits. Els límits havien d’haver sigut els nos. Haver
definit un per a què de respecte a l’autoritat.
Haver parlat de responsabilitat, cadascú la que li corresponga. Sense culpar a
l’altra. Això junt al fet d’adreçar als ciris des de baix, sonava a ... Sí, a educació
del segle passat, amb perfum judeocristià.
Davant els
mateixos esdeveniments, hi ha gent que riu i hi ha gent que plora. I així de
diverses son les formes de respirar.
No recordava amb
claredat si tenia un algun record de tendresa amb ella. Si el tenia, era
efímer. Quantes vegades la filla havia d’haver-se exiliat, per a no sentir? Els
perquè poden ser autèntiques tortures. Radicalment sàdiques. El raciocini humà
se les enginya. El cervell no està suficientment estudiat. Al remat, s’ha
assumit que la sang i els hàbits ens defineixen. A unes els ha suposat anys de
fugides i tornades per a mitigar el dolor. Però ara dormen millor.
Digues-li que la
culpabilitat dels dogmes religiosos l’enfonsarà. Que traga eixa immensa força
que l’ajuda quan té necessitat d’apagar el món i no ho fa. Vàrem tirar les
banderetes populars a la merda. Ja hauràs comprovat que no servien, destorben
tot el temps.
La filla voldria
fer-li veure a través dels seus ulls, de la seua lògica. Tot el que ha aprés (sense cap aprés Déu). Però això és utopia,
és aire. L’error més habitual. La matriarca es sent atrapada, dèbil dins d’un
laberint opressor.
La rama primera porta
una vena als ulls, en forma de tirà. L’obscuritat corresponent a la cova del mite
de la caverna. Com deia Plató... No ix perquè no sap trobar l’eixida. La
descendent intenta posar llum de forma impactant. Vol mostrar-li amb foc que hi
ha un món meravellós més enllà del forat. És frustrant perquè voldria trencar
eixe lligam absurd que la manté dormitant. El que la fa viure dins del paisatge
de carbó. La protagonista es mou, se senten sorolls però la cadena és pesada i
gruixuda. A més al damunt porta una motxilla que l’esclavitza, restant-li mobilitat.
En eixes
circumstàncies el respirar no pot ser profund. Per contra, és reiteratiu,
interromput, fatigat... Hiperventila, cadascuna en una cova particularment diferent.
Molt probablement sentint el mateix. Com serà el seu respirar mentre no la veig
, ni l’escolte? No és oxigenant, tampoc és humà. Se li oblida sovint respirar,
sobreviu amb la marxa automàtica. Sembla que és el cor qui regula el ritme de l’entrada
d’aire als pulmons. És el motor d’acció per a viure sense ser conscient.
S’ignora el que
fa. Té empatia per les causes perdudes per no mirar cap a dins. Les pantalles
distrauen més, compensen i aparentment són satisfactòries. Droga visual per no
mirar a qui tens al costat i s’ha aproximat intencionadament. Deia Fuster que
no s’havia de fer de la ignorància un argument. I tu el fas. Perfils perduts en
el silenci, vibren però no sonen... Com un smartphone a la butxaca. Sols
sé jo el que em crida perquè no ens ho fem saber. S’aproximen sense saber que
es busquen.
Ella també em
busca? No m’hi veig. Jo vull pesar unes plomes voladores en una balança però no tenim la balança ajustada.
Que sents? Estàs
sentint alguna cosa? És el soroll del temps o un cor palpitant? Tu que vols? On
estàs? Que has fet? Com estàs quan no estàs?
